Qui va ser el “moro Zeid”?

Placa del carrer que té a la ciutat de València, anomenat així cap a 1840
Més
o menys, tots sabem qui era Al-Azraq i què va representar. Se n’han fet
llibres, se n’escriuen articles i posts de tant en tant, hi ha plaques
commemoratives en el seu lloc de naixement (la Vall d’Alcalà), filaes de
Moros i Cristians prenen el seu nom, etc. Va ser el gran oponent de Jaume
I, qui va liderar la resistència andalusina de 1247-58, tot fent de les
muntanyes de l’Alcoià a la Marina la seua plaça forta, i qui, després
d’haver estat expulsat del regne, encara tornà vora 20 anys després a
liderar una nova revolta, en 1276. Moriria, però, en una batalla a
Alcoi que encara es rememora en les festes de Sant Jordi.
Tanmateix,
al llarg de la història valenciana la figura musulmana de temps de la
conquesta que més es va recordar no va ser, precisament, la d’Al-Azraq,
sinó la de la seua antítesi: com es deia en les cròniques del segle
XVI-XVII, el “moro Zeyt” o, ja més modernament, el “moro Zeit” o “moro
Zeid”. Se’l
recordava perquè, després d’haver estat governador de la València
andalusina, havia acabat ajudant a Jaume I en la seua conquesta i, a més
a més, havia protagonitzat un fet prou excepcional entre la
classe dominant musulmana: s’havia convertit al cristianisme
amb el nom de Vicent Bellvís. Era, per tant, un personatge positiu i
admirable per a la Cristiandat. A partir del segle XX, en canvi,
canviaren les tornes i s’imposà l
‘èpica de la resistència
d’Al-Azraq, l’heroi màrtir, la figura respectable del líder irredempt
dels vençuts de la Història, com Basset, com Bou Assegut, com Allende.
¿Però
qui va ser el “moro Zeid” que en l’actualitat simplement dóna nom a un
carreronet del nucli històric de la ciutat de València? En primer lloc,
cal esclarir la nomenclatura. En els documents en romanç d’època de
Jaume I apareix, com és habitual per la manca d’unes normes fixes i
estables, amb grafies distintes, representatives de la pronúncia oral, com ara Seyt Abuzeit, Seyt Abuçeyt, Çeyt Abuceyt, etc. El seu nom
real era Abd Al-Rahman ibn Abu Abd-Al·lah Muhàmmad ibn Abu Hafs Úmar ibn
Abd Al-Mumin, però afegia davant un títol honorífic i un sobrenom (kunya en àrab, d’on ve la paraula castellana alcurnia), Sàyyid Abu Sàyyid, és a dir, literalment “el Mestre, pare del Mestre” o “el Senyor, pare del Senyor” (sàyyid, per exemple, és la paraula àrab que donà origen al sobrenom de Ruy Díaz de
Vivar, el “Cid”, el “Senyor”). L’expressió remarcava la seua pertinença a la família
califal, ja que era descendent directe, besnét, d’Abd Al-Mumin, el fundador de la dinastia mumínida del califat almohade, instal·lada l’any 1149
a Marràqueix. Els arabistes actuals, no obstant això, prefereixen emprar la fórmula sàyyid Abu
Zayd, amb la transliteració de la paraula àrab original per al títol
honorífic, “sàyyid”, i la mateixa paraula feta nom per a la kunya, “Abu Zayd”, ja que és part del nom propi de la persona. Ací ens referirem a ell, per tant, com a sàyyid, Abu Zayd o el sàyyid Abu Zayd.

Extensió del califat almohade cap a 1195, any entorn del qual nasqué Abu Zayd

Era,
doncs, un príncep califal nascut a Baeza, cap a 1195, quan el califat
almohade s’estenia des del golf de Sirte, a Líbia, fins al de València, a
Alandalús. Tanmateix, quan arribà a edat adulta el domini almohade feia aigües per tots els costats i a la península Ibèrica, després de la
derrota de Las Navas de Tolosa de 1212, els governadors de les diverses cores
o divisions administratives lluitaven uns contra altres i contra el
mateix califa marroquí, alhora que havien de fer front als successius
atacs cristians des del nord. En aquell context, Abu Zayd fou nomenat en 1223,
com ja ho havien sigut son pare i son tio, valí
o governador de València, una demarcació que anava aproximadament de
Morella a Múrcia. Mentrestant, en les terres centrals d’Alandalús es
produïa una guerra a mort entre els diversos governadors -anomenats
“reis” en les fonts cristianes perquè a ulls dels feudals actuaven com a
tals- de Sevilla, Múrcia i Baeza, on era valí el mateix germà d’Abu
Zayd, dit Al-Bayyasí.
Aquest cercà el suport militar de Ferran III de Castella, qui tractava
de traure profit de les lluites intestines musulmanes, i el mateix Abu Zayd també
se’n féu vassall en 1225, tot iniciant una relació amb la monarquia i
l’aristocràcia de terres castellanes que, com veurem, correria
paral·lela als seus vincles amb les aragoneses. A l’any següent, a més a
més, Abu Zayd signà un pacte de no agressió amb Jaume I -que feia poc havia intentat prendre Peníscola- a canvi de pagar-li la quinta part
dels ingressos fiscals obtinguts en els territoris que governava. Això, no obstant, no evità que
cavallers cristians prengueren diversos castells de la frontera en 1228,
amb atacs fets des del senyoriu autònom d’Albarrasí, vassall,
aleshores, del rei de Navarra.

Aquell mateix any la situació es desbordà per complet per al sàyyid Abu Zayd, ja que es produïren revoltes de notables locals, d’Ibn Hud a Múrcia i de Zayyan ibn Mardanix
a Onda. Així, el 24 de gener de 1229 era expulsat de la ciutat de
València, que quedava en mans de Zayyan, com la major part del territori
cap al nord, mentre que el d’Alzira cap al sud quedava dominat per Ibn
Hud. Abu Zayd, no obstant això, es retirà amb el seu grup de cavallers
musulmans cap a l’interior fronterer amb Aragó, a la zona de Sogorb,
on, segons sembla, disposava de suports, incloent el de nobles
aragonesos, com Blasco de Alagón, que li havien servit com a mercenaris durant cert temps. A partir de llavors començaria la progressiva
integració del sàyyid en la noblesa feudal aragonesa. En primer
lloc, al cap d’uns pocs mesos, el 20 d’abril a la ciutat de Calataiud,
signava amb Jaume I un nou pacte, mitjançant el qual, en aquest cas,
tractava d’aliar-se amb ell per a recobrar el territori perdut. Hi
apareixia anomenat com a “rex Valencie” i prometia esforçar-se en
conquerir terres: de les que obtinguera pel seu compte li donaria una
quarta part al monarca aragonés i de les que aquest prenguera amb els
seus exèrcits ell no en reclamaria res. En aquells precisos instants
Jaume I preparava la conquesta de Mallorca, que l’ocuparia fins a
l’estiu de 1231, i segurament Abu Zayd encara albergava esperances de
recuperar la seua antiga posició de manera autònoma. Una vegada presa l’illa de Mallorca,
tanmateix, tota opció del sàyyid s’esvaí, atés que els aragonesos començaren la conquesta sistemàtica dels dominis musulmans que envoltaven València. 

Diòcesi d’Albarrasí-Sogorb, fruit del senyoriu autònom d’Albarrasí

Primerament, el mateix
Blasco de Alagón prengué Morella en gener de 1232 aprofitant, de fet, la presència dels fills d’Abu Zayd en la vila, que li
ajudaren a ocupar-la per sorpresa. Unes poques setmanes després, a Terol, el sàyyid atorgava
a Jaume I, en un nou document, tots els drets que tenia sobre les
possessions i rendes de la ciutat de València i el seu terme. La decisió
del rei de procedir a la conquesta, doncs, era ferma, com explica en la seua pròpia crònica: “Quan hajam presa Borriana, farem-hi venir la reina, nostra muller [des d’Hongria, on s’havia pactat el matrimoni],
per tal que entenen les gents que major cor hi havem d’estar… . E
quan açò sia feit, que nós hajam aquells castells, mudar-nos hem aI lloc
que diuen los chrestians lo Puig de Sebolla, e és prop de València dues
llegües, e d’aquí, a cavalcades que farem fer, a València… ab la
volentat de Déu pendrem
“. En efecte, el 16 de juliol de 1233 Jaume I
prenia Borriana, dos anys després, el 8 de setembre de 1235, es casava
amb Violant d’Hongria i en la primavera de l’any següent, 1236,
conqueria el Puig per tal de fortificar-lo i avançar sobre València. E
l sàyyid Abu
Zayd prenia llavors la decisió de participar en la conquesta contra els
seus propis congèneres i de passar definitivament al bàndol cristià,
inclosa la seua fe, amb l’objectiu de mantindre la seua posició de poder.

Així
es manifesta en el document pel qual dóna al bisbe d’Albarrasí-Sogorb,
el 22 d’abril de 1236, els drets eclesiàstics sobre les terres que ell
mateix havia ocupat durant el procés de lluita contra els andalusins. Hi apareix com a “Azeyt Abu Zeyt, vel potius Vicentius” (“el sàyyid Abu
Zaid o, millor, Vicent”) i reconeix que s’ha convertit al cristianisme,
però que no ho farà públic fins que li resulte oportú -“donec nostris commodis tempus adveniat oportunum“-,
atés que, segurament, li era més fàcil fer pactes de rendició amb les
aljames musulmanes si es continuava presentant com a membre de la
família califal. D’una altra banda, gràcies a aquell document i d’altres
posteriors en què feia donacions semblants de drets eclesiàstics, podem
discernir el seu paper al llarg de la conquesta. En concret, sembla
que s’associà al cavaller aragonés Ximén Pérez de Tarassona, que fou la
mà dreta de Jaume I i primer lloctinent reial del regne de València, amb
el qual conquerí tota una sèrie de llocs de les valls interiors del
Millars i del Túria, com
Arenós, la Pobla d’Arenós, Cortes, Montant,
Castellmontant, Cirat, Vilamalur, Vilamalefa, Arcos de las
Salinas, Aiòder,
Bounegre-Argeleta, Alpont, Toixa, Domenyo, Andilla, etc. De més a més,
ell mateix s’encarregà de dur a terme la part final de la conquesta, en
la zona més meridional, amb la presa d’Orxeta, Torres, Tibi, Ibi, Onil i
Castalla en 1244. Anteriorment, havia rebut del rei certes cases i
heretats a València, així com 52 soldats musulmans de la seua mainada en
diverses alqueries, com a botí per haver lluitat junt als cristians.
Per tant, totes aquelles possessions passaren a ser seues com si d’un
noble cristià es tractara, amb la condició de donar al rei Jaume la
quarta part de les rendes segons s’havia establert en el pacte de 1229,
renovat el 28 de maig 1236 per tal d’adaptar-lo a les noves
circumstàncies del casament del monarca i l’atac imminent a la ciutat de
València.

Segell de cera, de costum cristià, del sàyyid Abu Zayd, documentat a partir de 1236

En
el document que consagra aquell nou pacte de 1236 es pot copsar,
precisament, la inserció d’Abu Zayd en el món feudal, ja que per primera
vegada no signa en àrab, sinó que hi afig un segell de cera, com era
costum entre els cristians, en el seu cas amb la figura d’una àliga i la
llegenda, en castellà, S[iello del] CIT ABUCEIT NIETO DE [EMIR
AL]MOMENIN. Al mateix temps, en aquella època, quan tenia uns 40 anys, també deixà arrere les anteriors esposes musulmanes i prengué per muller
l’aragonesa María Fernández, amb qui tingué dos fills, Alda Fernández,
que prenia el cognom cristià de la mare, i Fernando Pérez, que
possiblement el prenia del millor aliat del sàyyid, Ximén Pérez
de Tarassona. De fet, Abu Zayd prometé al fill d’aquest, Blasco Ximénez,
a la seua pròpia filla, Alda, quan era una xiqueta, incloent com a dot
el castell d’Arenós, que fou l’origen de la baronia d’Arenós
-actualment ducat de Vilafermosa-, que tanta importància tingué
en el regne de València durant
l’edat mitjana. L’altre fill del convers, Ferrando, morí en 1262, en
plena joventut, sense descendència i el seu testament és una bona mostra de 
seua integració en el cristianisme i la noblesa aragonesa:  els seus
marmessors eren el bisbe -ni més ni menys- i un ardiaca de València i un cavaller
aragonés, devia ser soterrat en la catedral -en la qual encara
estarà el seu cos-, esmentava les seues dides Dominga Martínez i María
Martín, així com vassalls, deutors i servents, tots de nom aragonés
(Miguel López, Fortún Sanz, Martín Garcés, etc.) i, finalment, deixava
importants quantitats de diners per a l’edificació -llavors en plena efervescència-
dels convents de Sant Domingo,
Santa Isabel, Santa Maria Magdalena, Santa Inés i l’hospital de Sant Vicent de València, les de Santa
Maria del Puig, Sant Bernat d’Alzira i Sant Fèlix de Xàtiva i per a la
construcció d’un dormitori en el convent de Sant Francesc de València, “ut rogent semper Dominum pro anima mea” (on pregaren sempre a Déu per la seua ànima). 

En
la mateixa línia del zel de la conversió, sabem que en la carta pobla, a fur
de Daroca, que Abu Zayd concedí en 1243 a 147 cristians aragonesos per a
habitar Vilamalefa -que a partir de llavors es diria Vilafermosa-
inclogué expressament una clàusula poc habitual, segons la qual tot
aquell que morira sense haver rebut els darrers sagraments hauria de
pagar un quint dels seus béns. Amb tot, la major part de les seues
possessions sempre estigué poblada per musulmans, com així ho estaria la
mateixa baronia d’Arenós
durant segles, fins a l’expulsió de 1609. De fet, el palau principal del sàyyid Abu Zayd s’instal·là en un lloc de musulmans, Argeleta, on romangué en peu fins a 1942, quan fou enderrocat
per a emprar la fusta en l’església de Sant Pere del Grau de Castelló.
Això no fou obstacle per a que no només participara en la caiguda de la València musulmana en 1238 fent costat a Jaume I, sinó que, a més a
més, també ho fera en la de Sevilla, en 1248, junt a Ferran III de
Castella. No debades, com hem indicat, Abu Zayd també
mantingué una relació molt estreta amb la monarquia castellana i els
principals episodis de conversió que li afecten, a ell o la seua
família, solen aparéixer en cròniques d’aquest origen, encara que algunes
d’elles siguen de certesa dubtosa.  

Lloc d’Argeleta, a l’Alt Millars, i torres que queden del castell-palau d’Abu Zayd, enderrocat en 1942

El
primer episodi és el que afecta la seua pròpia conversió, ja que,
segons la tradició cristiana, hauria estat el protagonista del miracle de la creu de Caravaca
en maig de 1232. Governant Múrcia sota les ordes d’Ibn Hud hauria
volgut, per curiositat, que uns captius, entre els quals hi havia un
capellà, li ensenyaren com era una missa cristiana; en requerir el
clergue una creu, dos àngels haurien portat volant un lignum crucis,
un tros de la creu en què el mateix Jesucrist estigué crucificat, davant la qual cosa Abu Zayd s’hauria convertit. Amb
tot, encara que la seua conversió es degué produir, en efecte, en
la dècada de 1230, com hem vist en 1232 no era ja governador de cap medina musulmana, sinó que operava per complet en el bàndol cristià. Per
una altra banda, també un dels almenys tres fills musulmans que se li
coneixen (Abu Muhàmmad, Abu Yahya i Abu-l Hassan) s’hauria convertit,
segons les cròniques eclesiàstiques castellanes, en territori murcià.
Concretament, Abu-l Hassan s’hauria batejat davant l’Arrixaca de Múrcia
en 1241, en el context de la dominació castellana del territori, i
hauria pres el nom d’Alfonso en honor del patronatge de l’infant Alfons
de Castella -futur Alfons X el Savi. En aquest cas, tot i que per
documents posteriors sabem del cert que un dels fills d’Abu Zayd es
convertí, la data sembla també de difícil encaix en els esdeveniments
concrets de l’època a Múrcia. Finalment, un altre familiar del sàyyid, el
seu nebot Abd Al-Mon, fill de l’Al-Bayyasí esmentat abans, s’hauria
convertit en conquerir Sevilla i hauria rebut el baptisme en la mesquita
major acabada de consagrar en 1248, amb el nom de Fernando, que prenia del mateix
rei castellà. 

Fóra com fóra, el que sembla cert, segons indiquen alguns documents i cròniques de l’orde castellanolleonesa de Sant Jaume,
amb seu a Uclés, en l’actual província de Conca, és que Abu Zayd
estigué molt proper als monjos guerrers del susdit orde, protagonistes
principals de les conquestes a Alandalús. De fet, segons
aquestes cròniques, el mateix cognom cristià del sàyyid,
Bellvís, l’hauria pres per un lloc que li hauria concedit l’orde:
“Vicent” pel Sant Vicent màrtir que s’associava a València i “Bellvís”
pel lloc de Belvís (en l’actual municipi de San Lorenzo de la Parrilla),
el nom del qual fou donat per Alfons VIII de Castella en l’any 1183 a
l’antic lloc musulmà de Borjafamel, sembla que en honor del comte
d’Urgell que llavors anava amb ell i posseïa, com és sabut, una vila del mateix nom
en el seu comtat, Bellvís. Aquest origen del cognom del sàyyid sembla confirmat pel fet que a
molts pocs quilòmetres de Belvís s’alça una fortalesa que encara hui rep
el nom de Torrebuceit, el qual entronca clarament amb el d’Abu Zayd, que el degué senyorejar. En
consonància amb això, algunes de les poques possessions que tenia l’orde
de Sant Jaume d’Uclés al territori valencià, com els castells de Tibi,
Orxeta i Torres (a l’actual Vila-joiosa), li havien estat directament
traspassades pel mateix Abu Zayd en la dècada de 1240.  

Ermita de la Mare de Déu de Belvís, en terme actual de San Lorenzo de la Parrilla, a la Manxa de Conca. A uns quilòmetres es troba Torrebuceit, en terme actual de Villar del Águila. Els dos llocs pertanyien a l’orde de Sant Jaume d’Uclés

Tot plegat, tal vegada l’apropament als afers castellans després de la conquesta de Sevilla, o fins i tot l’ingrés en l’orde de Sant Jaume, siga el que explica la manca d’aparicions del sàyyid entre
els documents de Jaume I durant les dècades de 1250 i 1260. De fet,
documents datats a la ciutat de Múrcia l’ubiquen allà tant en 1251 com
en 1262, tot i tractar d’afers relatius a les seues possessions
valencianes, d’Ibi i Castalla concretament. Continuà també sent senyor
dels importants dominis de la frontera valencianoaragonesa, als Serrans i l’Alt Millars, però en aquesta zona fou sobretot la seua filla Alda
Fernández, que visqué fins a l’any 1300, qui tingué un protagonisme especial. D’Abu Zayd sabem poc més. Només un darrer document el
situa en vida en 1264, quan devia acostar-se a la setantena d’anys.
Arribava directament de la cúria romana i era una carta especial de
protecció, com a neòfits, per a ell, el seu fill (segurament Abu-l
Hassan) i dos nebots. El context en què s’enviava la carta, després de
l’entrada en la península d’un important contingent de tropes
berbers del nord d’Àfrica i el revifament de les guerres entre cristians
i musulmans -fou llavors quan es rebel·laren els de Múrcia, per
exemple-, potser indica que tal volta Abu Zayd i els seus estaven tenint problemes pel seu origen musulmà. 

Per
molt que els seus fills estigueren integrats en la societat cristiana i
que ells mateixos hagueren participat de valent en les lluites contra
els andalusins, potser tot allò no era suficient per a determinats
cristians. De fet, la descripció del sàyyid -que mantingué el nom àrab durant tota la seua vida- que fa la crònica de Ferran III de Castella pareix apuntar que el seu aspecte extern continuava sent el d’un notable musulmà: “E
ra hombre muy bien
criado y comedido, humano, justo, alto de cuerpo, de aspecto real, ojos
muy hermosos, rostro venerable y lleno de majestad; tenía el cabello
largo y traía un bonete de seda en la cabeza; andaba siempre vestido de
grana y acompañado de muchos criados y de sus hijo
s”. Pel que
sembla, en qualsevol cas, els seus descendents no tingueren dificultats per
assimilar-se i formar part de la societat cristiana i, com hem
assenyalat, foren l’origen de la família i la baronia dels Arenós, una
de les dinasties medievals més importants del regne. Segurament ells li
estigueren agraïts per la seua conversió, no així tant la comunitat
islàmica, que degué veure en ell la figura d’un renegat deslleial al
poble que havia de governar. Heus ací la diferència entre els que formen
i volen formar part d’una classe dominant i els que, a banda d’això,
també volen ser classe dirigent i tracten de guiar la societat de la qual
formen part cap a l’aconseguiment d’una sèrie d’anhels col·lectius. 


Així
les coses, per desairar-lo, admirar-lo o simplement imaginar-lo en
persona, heu de saber, com a darrera informació, que encara podeu
resseguir les passes del sàyyid Abu Zayd a la ciutat de València,
ja que les seues restes descansen, teòricament, en ella. Hem de dir “teòricament” perquè totes les dades que tenim al respecte provenen de dos
tradicions eclesiàstiques sense base documental ferma, encara que,
curiosament, reprodueixen la dualitat entre la Corona d’Aragó i la de Castella que hem
vist al llarg de la seua vida. En primer lloc, hi ha la tradició franciscana que diu
conservar encara el seu crani, tot i que se li poden trobar importants punts febles. Segons
relata
a començaments del segle XVII l’historiador dominic Francesc Diago, basant-se en Antonino Pierozzi,
el cos estaria en el convent de Sant Francesc, ja que aquest
espai s’hauria instal·lat, en temps de la conquesta, sobre un real o palau que hi
tenia el mateix Abu Zayd quan era governador almohade en la dècada de
1220. Allà, de fet, hauria executat dos frares franciscans italians,
Pietro di Sassoferrato i Giovanni di Perugia -que li haurien profetitzat
la seua futura conversió al cristianisme-, anomenats “els màrtirs de Terol“, puix allà es veneren les seues restes. 

Restes d’Abu Zayd i els seus fills conservades en l’actual Convent de la Puritat de València, segons la tradició franciscana. Curiosament i per casualitat, el carrer del Moro Zeid es va crear en el segle XIX en el lloc on estava l’antic Convent de la Puritat, prop del Tossal (juntament amb eixe carrer també es van fer els de la Conquesta i de Jaume I

En consonància amb això, en l’antic convent de Sant Francesc hi ha constància de l’existència d’un sepulcre de marbre atribuït a Abu Zayd,
que fou enderrocat per obres en 1737, segons narra un altre historiador
dominic de València, Josep Teixidor. Aquest conta, tanmateix, que
dipositaren provisionalment els ossos en una arca de fusta amb un
pergamí que deia: “
Hic iacent ossa DD. Vincentii Belvis, olim rex Azey Buzey, et filiorum eius…“.
Ell, amb tot, els va observar i va comprovar que només hi havia l’esquelet
d’una persona, sense rastre dels hipotètics fills. De fet, documenta que
quan li feren un sepulcre nou, en 1768, hi van gravar una llegenda en
singular: “Hic iacet azotus maurus…”. Les dècades passaren i
arribà la desamortització eclesiàstica, en 1835, amb la qual cosa el convent fou traspassat a l’Estat, que instal·là un quarter militar (on hi ha actualment la plaça de l’Ajuntament). En
eixa època, en 1860 segons apareix a la premsa, fou trobat el mateix
sepulcre atribuït a Abu Zayd amb la mateixa inscripció en singular de 1768, però en obrir-lo trobaren un
pergamí, també d’aleshores, que insistia en la pluralitat de les
restes: “
Hic iacet DD. Vicentius Belvis cum prole sua…“. Desafortunadament, no se’n descriuen les restes, sinó que únicament s’apunta que foren
donades a l’alcalde i el governador provincial, que, finalment, els
portaren al convent de monges franciscanes de la Puritat, on encara estan.  

Són
les tres calaveres que apareixen en la foto, amb les quals apenes ningú
no ha tingut contacte, ja que es tracta d’un convent de clausura. En tot cas, com
apuntàvem són molts els punts febles d’aquesta tradició. En primer lloc,
en el llibre del repartiment no es fa cap esment a un real o palau
d’Abu Zayd en el solar concedit a l’orde de Sant Francesc per a
construir el seu convent. En segon lloc, informacions del segle XIV, del
mateix Francesc Eiximenis, també franciscà, apunten que el martiri de
Pietro de Sassoferrato i Giovanni di Perugia no es produí en la zona on
s’erigí el convent, sinó en la plaça de la Figuera, en l’espai que actualment ocupa la plaça de la Reina, una ubicació molt més probable atesa la seua
proximitat a l’antic alcàsser andalusí. En tercer lloc, les observacions
del pare Josep Teixidor en el segle XVIII indiquen que possiblement en
algun moment s’alteraren la quantitat de restes òssies del sepulcre per
tal de concordar la creença que hi estaven Abu Zayd i els seus fills.
Finalment, també fa mal d’assumir que el sàyyid, tot i la seua
conversió, haguera volgut acabat soterrant-se en un lloc on havia
martiritzat dos frares franciscans -deixant de banda que només tenim
notícia d’un fill neòfit i no dos, com mostrarien les tres calaveres. En qualsevol cas, per qui hi vullga
creure, les monges de la Puritat continuen custodiant els cranis dels
quals la tradició franciscana diu que eren el sàyyid Abu Zayd i els seus fills.

Carrer de l’Ermita de Sant Jaume a València, on estava l’església de l’orde de Sant Jaume d’Uclés i potser, també, les restes d’Abu Zayd

Una
altra tradició eclesiàstica, en canvi, situa les restes del convers
en l’església que l’orde de Sant Jaume d’Uclés tenia en la ciutat de
València, també instal·lada en època de la conquesta cristiana. L’explica a començaments del segle XVII el capellà i historiador Gaspar
Escolano, contemporani de Francesc Diago, i també la recull Josep
Teixidor en el segle XVIII, tot i que la qualifica d'”hablilla popular“. Ell mateix s’atansà a l’esmentada església, que estava prop de la del Salvador i la del Temple, en l’actual carrer anomenat, precisament, de l’Ermita de Sant Jaume,
i no observà més que un gran sepulcre en el claustre, sense
inscripcions i ple d’ossos humans. És a dir, que era l’ossari on es
dipositaven de manera comuna els soterrats en aquella església, per la qual
cosa Teixidor va desconfiar que allà es trobaren les restes del recordat
“moro Zeit”. Amb tot, aquesta tradició concorda amb el que diuen les
cròniques de Sant Jaume d’Uclés, segons les quals Abu Zayd hauria mort a
Torrebuceit, en l’actual Conca com hem vist, però les seues restes haurien
estat traslladades fins a l’església de l’orde a València. Si es poguera
documentar amb certesa la presència habitual a Torrebuceit del sàyyid en
la dècada de 1260, la versemblança d’aquesta tradició cobraria força. I
potser hauríem d’alentir el ritme cada volta que passàrem per
l’esmentat carrer de l’Ermita de Sant Jaume per a escoltar els
riures -o els plors, no ho sabem- d’aquella figura fonamental de la
conquesta cristiana del territori valencià a mitjan segle XIII.

 
Nota bibliogràfica: Les dades històriques del post han estat extretes dels estudis sobre Abu Zayd indicats en aquesta nota a peu de pàgina redactada per Maria Teresa Ferrer i Mallol.